Diumenge, el Barnasants tancarà l’edició d’enguany a la capital del País Valencià. I ho farà a la Sala Black Note, amb un concert especial d’un gran munyidor de paraules, de cançons: l’Òscar Briz. Concert que es gravarà per, un cop editat, formar part dels directes del Barnasants.
Aquesta vessant artística de la clausura va acompanyada -no podria ser d’altra manera-, de la voluntat decidida del Festival d’anar visitant de tant en tant, o no tant de tant en tant, les diverses ciutats d’aquest nostre territori cultural, des de Salses a Guardamar, on es parla una mateixa llengua amb, afortunadament, diferents accents.
És per això que clausurem a València i ho fem en nom dels Països Valencians, afirmant sense embuts que parlem el mateix idioma, que compartim el mateix espai cultural, i que com canta Raimon estem amb la cara i les mans al vent, al vent de la historia.
Pere Camps
Enguany es compleixen cent anys de la Revolució Mexicana i al Barnasants li venia de gust celebrar-ho. Per molts motius, no només pel fet del que significà per Mèxic i el continent llatinoamericà aquesta revolució, sinó també perquè el Mèxic del president Lázaro Cárdenas va donar aixopluc, a partir del 1939, a milers de republicans catalans i espanyols, després que el feixisme triomfés a Espanya. I celebrar aquest aniversari és també una manera d’agrair al poble de Mèxic la seva solidaritat amb nosaltres.
Companys, volem demanar-vos disculpes pel final que va tenir el concert antològic de Roberto Vecchioni a Luz de Gas. Res més lluny de la nostra intenció que provocar la reacció negativa d’un públic fidel i entregat al recital i a l’artista, però ens vam veure obligats a finalitzar el concert per respecte a la programació de la sala, que incloïa un altre a continuació.
Podem assegurar-vos que vam passar un mal tràngol i que ens dol haver de prendre aquestes decisions, però ho fem convençuts que és el que cal fer quan un cantant perllonga un recital perjudicant altres músics. Malgrat aquesta cloenda, esperem que gaudíssiu de la resta del concert i d’un dels millors artistes de la cançó italiana.
Cordialment,
La primera vegada que vaig escoltar Víctor Jara devia ser cap a la primavera o l’estiu de 1974. I em sembla que fou gràcies a una cinta de casset que havia editat l’organització de solidaritat Agermanament amb cançons seves. Aquesta associació seria la que el setembre del 1974 faria possible els dos concerts de Quilapayún al Palau Blaugrana. Aquell mateix any, al març, el franquisme havia matat Salvador Puig Antich i més d’un ens la vam jugar al carrer en protesta per la seva mort. Sis mesos abans, el cantautor xilè havia estat brutalment torturat i assassinat pels militars feixistes.
Aquest mes de desembre passat, trenta-cinc anys després de la seva mort, Víctor Jara va ser enterrat amb dignitat i acompanyat pel seu poble.
El Festival Barnasants inaugurarà demà a l’Auditori Barradas de l’Hospitalet de Llobregat una exposició amb cartells de solidaritat amb Xile a través de Víctor Jara, o de solidaritat amb Víctor Jara a través de Xile. Tant és! Tant se val!. Una exposició que és el primer acte d’un homenatge a la seva figura i de suport a la Fundació que porta el seu nom. Després podrem gaudir d’un documental i de l’actuació del cantautor xilè Manuel García; és a dir, imatges i cançons. Solidaritat i música. Paraules per a la lluita. Paraules per a l’amor. Record per a Víctor Jara. Petons per a l’Amanda.
Quan era un infant, un dels primers cinemes on recordo haver anat amb la mare, el pare i el meu germà Toni fou l’Arenas. Suposo que li van posar aquest nom en referència a la plaça de braus que estava a tocar. Ahir, els mitjans de comunicació deien que aquest cine, junt amb el Casablanca, l’Alexandra i els Lauren, tres dels cinemes que freqüento, es van negar a secundar el tancament decidit per les delegacions, a casa nostra, del cinema ianqui. Veure el nom del cinema Arenas en el nucli resistent, m’ha portat records de barri, classe obrera, català a casa i espanyol a l’escola.
Però també m’ha sobtat i decepcionat profundament que el meu cine de joventut, maduresa i lluita, el Verdi, citat contínuament quan defenso la creació amb segell d’autor i demano una aliança entre cinema, música i teatre, s’aliniés amb els delegats dels nord-americans.
I no ho puc entendre, perquè a la immensa majoria d’aquells que anem a veure les pel·lícules als Verdi ens agraden en versió original i seria lògic, per tant, que els subtítols també fossin en la llengua original del nostre país. I pel que fa a la proposta de llei del govern català. ¿Es molt demanar que el 50% de les pel·lícules estiguin en la nostra llengua?
I per altra banda, em pregunto: ¿Enlloc de la Generalitat, no hauria de ser el govern espanyol qui exigís el respecte per a totes les llengües de l’Estat?
Mentre reflexiono sobre les respostes, nomes aniré als cinemes que han resistit i us convido a fer el mateix els dilluns, dimarts i dimecres. Els dijous, divendres, dissabtes i diumenges teniu l’alternativa d’assistir als concerts del Barnasants, un festival que és internacionalista perquè parla en català. Per cert, com el Noi del Sucre, que a la plaça de les Arenas allà cap el 1919 va convèncer -en un míting vibrant- éls milers d’obrers reunits que la vaga de la Canadenca havia estat un triomf en aconseguir la jornada de 8 hores, convertint Catalunya en el segon país del mon en assolir aquesta conquesta social. I els treballadors van tornar a la feina.
Un home amb un vestit fet a mida decideix desendollar els fils de la comunicació. En acabat, de la butxaca interior de l’americana treu el telèfon mòbil última generació i truca a un company que fuma cigars còmodament en un altre territori per bescanviar consignes en benefici propi. En un món com aquest, que va perdent la vergonya de les distàncies a mida que es mouen les agulles més primes del rellotge, els senyors feudals que respiren els aires viciats de les urnes, se senten capacitats de posar límits a la humanitat. D’illusió també es viu.
El planeta és rodó com un punt i a part. Malvivim en una suspensió continuada de regles i normes imposada pels reis de la dialèctica consensuada. Un malabarista de l’oratòria, s’enfila a la palestra i, davant dels seus seguidors embogits, llença les més esmolades consignes només quan esbrina que s’ha encès la llumeta vermella de les càmeres de televisió. La massa que el victoreja no és més que un decorat sense dret a rèplica que aplaudeix i victoreja a un líder que promet victòries futures, que augura èpiques conquestes. Els que l’envolten i li riuen les gràcies, és gent sense paraules, pintada sobre un llençol que es deixa gronxar per la trista bufera d’unes idees que ja han superat amb escreix les dates de caducitat. Tot plegat, fa riure a qui té orelles per no creure’ls.
¿Qui diu què per respirar cal llegir la lletra petita del certificat de bona conducta? Ningú té la potestat d’amargar- nos el somni. Discutir l’estètica d’una definició és ignorar l’essència. No haurien d’existir paraules prohibides. Ni els termes estàtics. La cultura i, per simpatia, la cançó, habita en un present sense fi, perquè dia a dia arrenca els fulls secs del calendari. La política, en canvi, és l’art de mantenir-se escarxofat en un pretèrit que es nega a obrir la finestra del futur per por a allò que no es coneix, per por a que noves definicions entrin en el fermament. Total, perquè els gamarussos messies encorbatats que les intenten ignorar, encara no controlen el seu autèntic significat. Comença BARNASANTS, arriba l’hora de posar lletra i música a la contradicció.
J. M. Hernández Ripoll és periodista i guionista, crític musical del diari Avui, autor de lletres de cançons, programes de televisió, cròniques i relats infantils, entre ells “Cuentos de todos los colores” i “Todo el mundo cuenta”.
Pere Camps i Soledad Villamil
Quan em van passar el CD Canta de la Soledad Villamil, nomes la coneixia com actriu, i fonamentalment per la seva participació com a coprotagonista amb el Ricardo Darín d’una excepcional pel·lícula, El secreto de tus ojos, dirigida pel Juan José Campanela, de qui ja havia vist El hijo de la novia i La luna de avellaneda. El primer que vaig fer va ser mirar qui eren els autors de les cançons. Estava Atahualpa Yupanqui, cantor i poeta, exiliat molts cops per defensar posicions progressistes i que fou apallissat, amb especial acarnissament per part d’un escamot militar d’extrema dreta. Estava el Alfredo Zitarrosa, cantautor i narrador, perseguit pels colpistes del seu país -com milers d’uruguaians- i que es va haver d’exiliar fins que tornà la democràcia a l’Uruguai. I també hi havia una lletra de Washington Benavides, poeta uruguaià, que durant la dictadura impulsà el cant popular com a element de resistència.
La Soledad posava la seva veu al servei d’aquestes cançons. Quedava clar que aquesta magnifica actriu era una artista “model Barnasants”: per ella era tant important el “com es diu” (cantar fantàsticament bé) com “l’allò que es diu”, el contingut d’allò que es canta.
Segur que aquest dissabte al Teatre Joventut de L’Hospitalet gaudirem d’un dels concerts grans del festival.
El quinze de gener, la petita Rambla del Poble Sec s’instal·larà durant uns minuts a l’escenari de l’Auditori de Barcelona, quan en Cesk Freixas, un dels cantautors emergents mes punyents del nostre país, ens presenti el seu darrer treball discogràfic intitulat la mà dels qui t’esperen i que podeu escoltar al seu Myspace. Un grapat de bones cançons que donaran el tret de sortida de la quinzena edició del Barnasants. Des d’aquell moment, i durant onze setmanes, milers i milers de paraules rimades i musicades implantaran l’única alternativa incontestable: la de la bellesa.
El 1996, Albert Pla inaugurava el primer cicle del Barnasants, a les emblemàtiques, per molts motius, Cotxeres de Sants. El proper quinze de gener, a l’Auditori de Barcelona, en Cesk Freixas serà el primer d’una norantena de cantautors programats en la quinzena edició d’un Festival, que avui es un punt de referència pels amants de la cançó d’autor.
Arribar fins aquí només ha estat possible per la xarxa de complicitats que es va anar teixint des de aquella primera edició de deu concerts fins ara. Joan Manel Parisi, gerent del secretariat de Sants, Hostafrancs i La Bordeta; Pere Alcover que fou regidor de Sants-Montjüic i Francesc Osán, aleshores coordinador del districte; Antonio Franco, director de El Periódico; Enric Casas, responsable d’imatge de l’ajuntament de Barcelona; la Vicky Gómez de ComRàdio; Ramon Muntaner, delegat de la SGAE a Catalunya; el Josep Lluís Ivars; el Carles Giner i més endavant el Manuel Magriñà, tots de Telentrada de Caixa Catalunya. I també des de el primer moment, el treball indispensable dels periodistes musicals. Sobretot del Txusqui, del Donat, l’Esteban, el Miquel, el Jordi i el Pere Pons, entre d’altres, que foren dels primers.
En el camí, han estat claus en el reforçament d’aquesta xarxa Carles Sala, aleshores tècnic de Cultura de la Generalitat; Daniel Negro, el boss del Harlem; Josep Lluís Marce, un del fixs als concerts dels primers anys de les Cotxeres i que ha estat artífex del concepte metropolità del Barnasants; el Josep Maria Dutren, que es va fer càrrec de l’Espai, avui desaparegut a cops de totxo, i que immediatament va tirar connexions cap a les Cotxeres, i el Xavier Bru, que va fer el mateix des d’El Periódico.
Però si hi ha algú que va fer possible el gran salt del Barnasants, fins a convertir-se en el Festival que es avui, ha estat el Fede Sardà, que ens va oferir la sala Luz de Gas com a seu imprescindible i va facilitar que coneixes el Xavi Vila, executiu de la Damm i persona amb un sensibilitat a prova de màrquetings.
Aquestes companyes, aquest companys, entre d’altres, han fet possible que el que va ser una idea, fruit d’una conversa nocturna d’un grup d’amics –entre els quals hi havia Javier Krahe i Jaume Sisa– a la Sala Eligeme de Madrid, es convertís en aquest aparador de la cançó d’autor. Han estat i son els maquisards del Barnasants. I es que les idees no viuen sense la complicitat i el treball col·lectiu.
Pere Camps, director del Festival Barnasants
No hi ha Tribunal Constitucional ni esmena fatxenda que puguir negar la màxima que esgrimeix el BarnaSants: Som una cançó. Prop d’un centenar de concerts escampats pel territori en poc menys de tres mesos —de meitat de gener a final de març— són una abassegadora mostra de l’ingent capital artístic, musical, poètic i humà que atresora aquest festival en l’any del seu quinzè aniversari. De les Cotxeres de Sants al País Valencià —on enguany s’efectuarà la cloenda— prop de noranta autors convertiran aquest racó de món en el providencial refugi de la paraula cantada; un lloc d’aixopluc que amb idèntic caliu acull els cinquanta anys de la Nova Cançó, el centenari de la revolució mexicana, la vigència de la Novíssima Trova Cubana i el recordatori d’un Victor Jara que finalment ha rebut oficial sepultura trenta anys després del seu segrest, tortura i assassinat.
Tampoc és casual la seva aliança amb el Club Tenco, impulsor del festival de cançó amb més prestigi al conintent, i la seva especial atenció al gènere des del vessant més mediterrani i expressió en llengües romàniques. Amb un peu posat ja a Itàlia, l’antena apuntant a França, ben plantat arreu del territori i esteses les ales a la resta de la península fins a l’altra banda de l’oceà, el BARNASANTS travessa fronteres, entrecreua cultures i legitima fronts polisaris cridant al vent la seva proclama: Som una cançó!
