La cantautora mallorquina Maria del Mar Bonet va presentar la nit del passat divendres 20 de gener a l’emblemàtic Teatro Lázaro Peña de La Havana (Cuba) Illes del Mar, el seu nou espectacle –coproduït pel BarnaSants- que aplega noves cançons i temes del seu darrer llarg Bellver, acompanyada per la Orquesta Sinfónica Nacional de Cuba i el Jorge Reyes Quinteto.
Va ser un concert únic que té a seva llavor en la passada edició del prestigiós Festival Internacional Cubadisco, quan el disc Bellver va ser guardonat. Abans del recital, Ciro Benemelis, president del Cubadisco va lliurar el Premi a la artista, i la nit va arrencar de manera immillorable amb una magnífica interpretació de ‘Gracias a la vida’, de la xilena Violeta Parra, secundada per Jorge Reyes, un dels més destacats contrabaixistes cubans del moment, i el seu quintet.
Les cançons i poemes interpretats en català per Maria del Mar Bonet, sense perdre la seva arrel mediterrània i helènica, van adoptar sabor cubà i matisos caribenys a base d’establir un diàleg amb estils com el chachachá, el son o el bolero a mesura que s’incorporaven instruments africans com els mítics batàs o les congues.
En aquest viatge per les músiques, els mars i els oceans, va acudir a l’encontre la gran diva cubana del Buena Vista Social Club, Omara Portuondo. Totes dues veus va fondre’s en una de sola regalant una memorable i seductora versió de ‘Quiéreme mucho’, del cubano Gonzalo Roig.
El recital continuà amb la demostració de virtuosisme i maduresa que suposà la col·laboració amb la Orquesta Sinfónica Nacional de Cuba dirigida pel maestro Enrique Pérez Mesa. Els arranjaments simfònics s’uniren als aires mariners i van dur les sonoritats de composicions de “Bellver” com ‘Dança de la primavera’, ‘Les illes’, ‘La balanguera’ o ‘Jota marinera’ per Grècia, Turquia i Mallorca.
Com a comiat, en un final espectacular, totes les anteriors influències va fusionar-se en un impressionant crisol musical amb el tema ‘Las Tres princesas’.
J.M. Hernández Ripoll
Una monstruosa nau alienígena amb forma de tisores sobrevola amb parsimònia política el país del seny i la rauxa. I la terrible ombra que projecta enfosqueix tota iniciativa que cerca la llum per créixer i desenvolupar-se en plenitud de condicions. Però entre tot allò que es belluga sota el cel de l’imperi de les retallades còsmiques, existeix un festival igual o més irreductible que un poblet gal. El BarnaSants enfoca la 17a edició amb l’arrogància de qui es creu en possessió del secret de la recepta d’una poció màgica que proporciona una força descomunal. Amb dos pebrots.
Amb l’amenaça d’un nou concepte de l’estat de benestar subjugat pel poder d’uns diners desapareguts en combat, programar un cartell amb més d’un centenar d’actuacions sobrepassa el concepte de resistència. Amb dos pebrots. És com dir que no es vol jugar al joc de l’estira i arronsa. A deixar-se de solemnitats metafísiques, a negar-se a patinar sobre el parquet de la borses, a ballar al ritme de la moneda única, per demostrar que la cultura té una raó d’existir que va més enllà de les tiranies que s’amaguen a les entranyes d’un porquet de ceràmica. Amb dos pebrots. És una actitud de compromís. De reivindicar la raó de l’existència. De saber i voler que la finestra ha de restar oberta si es vol seguir respirant. Amb dos pebrots.
I tot això, a cegues. Configurant un cartell mastodòntic, un projecte que deixa petits els oceans, sense saber si les institucions que posen el logo a peu de pòster aportaran la quantitat estipulada i signada o la amputaran sense complexes com qui li talla els dits a un mag abans de repartir les cartes. Amb dos pebrots. Cosa que fa un total de deu pebrots. I, de ben segur, que em deixo algun que un altre al tinter.
J. M. Hernández Ripoll és periodista i guionista, crític musical del diari Avui, autor de lletres de cançons, programes de televisió, cròniques i relats infantils, entre ells “Cuentos de todos los colores” i “Todo el mundo cuenta”.
Per Pere Pons
Terra de cançons.
“Si els fills de puta volessin no veuríem mai el cel”, deia la cançó en un temps de grisor perpètua on l’ingravidesa estava reservada a la gossa Laika com a primera cosmonauta de l’antiga Unió Soviètica. Ara però, en plena era low cost, han estat precisament els controladors aeris els que ens han fet adonar que no cal enlairar-se per enfosquir les esperances de dignitat i subsistència del planeta. Ja s’han encarregat els monstres de les finances des dels seus temples bancaris i els titellaires de la funció política des dels seus pedestals de fang, de fer-nos veure que no cal aixecar-se un pam de terra per a enviar-nos a tots a les clavegueres del subsòl. Darrere l’intangible designi dels mercats, la baixada als inferns de les primes de risc i l’aparició de gendres monàrquics “de conducta inapropiada”, vivim immersos en el parany de la preservació del benestar d’uns quants a canvi del desnonament de la resta.
“Cultura rima amb amargura…, amb pura caradura”, la que tenen tots aquells que la consideren prescindible. Predisposada a que enlloc de tisores l’esmicolin a cops de destral. Potser és cert, com segueix dient la lletra unes rengleres més avall, “que abans s’ha de menjar, jeure i pair; després ja en parlarem si en teniu ganes, que ningú s’ha ferit per no llegir”. Però intento imaginar un món sense lletres, sense cançons, sense escenaris que les escampin, sense emocions que les comparteixin, sense idearis que les sublevin i és quan veig els fills de puta fent pràctiques de vol. En el fons a l’esquerra s’entreveu una clariana. Terra de cançons. Benvinguts al Barnasants.
Pere Pons és director de “Jaç”, revista bimestral dedicada al jazz, al blues i a les músiques improvisades. També és col·laborador del diari Avui, entre d’altres publicacions.
Per Jordi Bianciotto
L’etiqueta de cantautor ha deixat de sonar antiga. No fa gaire, tothom se’n desmarcava: evocava estètiques remotes, aridesa, crispació. Ara, en canvi, pot servir per emmarcar la proposta del creador indie que enregistra les seves cançons a casa amb un ordinador, o del grup que fa anar textos costumistes amb bona cal·ligrafia, o del trobador que s’alimenta de polirritmes africans i consignes altermundialistes. Continuem tenint problemes per definir què és i alguns li qüestionen el significat, però la paraula torna a circular i ara s’aplica a coses una mica diferents que fa uns anys.
Per això, un festival de cantautors té tant o més sentit que temps enrere. Però tampoc pot ser exactament igual que llavors. Aquí, BarnaSants pot i ha de fer un paper troncal de trobada i desenvolupament del cànon cantautor. A Catalunya vam viure fa dècades una edat d’or de la cançó que entenem com a clàssica, i aquella escola, encara viva, se solapa ara amb propostes que disposen d’altres referents: potser no beuen de la trova cubana ni de la chanson tradicional, sinó de les personalitats singulars de la nova cultura pop, del folk visionari d’última generació o, simplement, de cap tendència concreta sinó de la suma de totes elles, un exercici ara més possible que mai gràcies a l’accés immediat a totes les músiques del món que permet internet.
Han canviat els xips, els canals i la manera d’escoltar música i de fer-la. Però, enmig d’aquest tsunami de noves idees i suports, d’aquesta turmenta perfecta que està capgirant principis que creiem inamovibles de la nostra civilització, apareixen, tot d’una, el cantant, el guitarrista, el raper, el músic electrònic o el grup als quals la paraula cantautor no se’ls fa estranya; que l’adopten com a pròpia sense complexos ni deutes. Obrim-los la porta i, si ja ho estem fent, obrim-la encara una mica més. El signe dels temps és innegociable. Sort i inspiració en la 17a edició, BarnaSants.
Jordi Bianciotto és periodista, crític musical d’El Periódico i autor de llibres com “Guía universal del rock”, “La revolución sexual del rock” o “Bruce Springsteen en España”.
María Inés Ochoa
Com que el BarnaSants estrenava programació a l’auditori Josep Carreras de Vila-seca, vaig apuntar-me a l’excursió per descobrir que a la comarca hi ha vida més enllà de la petroquímica i Port Aventura. L’auditori és com una caixa de fusta, amb una acústica immillorable i unes butaques còmodes amb prou espai entre les files com per què no se’t dormin les cames. Setmanes abans havien actuat Els Pets, així que deu estar preparat per a patir sacsejades rítmiques enmig d’una programació centrada principalment en la clàssica. Entre un extrem i l’altre, entre el pop i el simfonisme, es troba María Inés Ochoa. Després d’escoltar la seva col·lecció de cançons populars, d’aquelles que els seus avis cantaven a l’escenari de la vida, m’atreviria a dir que el seu estil encaixa més amb la música tradicional que amb la cançó d’autor. Potser hauria estat molt positiva una col·laboració amb el cosins-germans del Tradicionàrius, a qui d’aquesta manera també se’ls haguessin obert les portes de Vila-seca. La cantant mexicana, filla de la desapareguda Amparo Ochoa, va descarregar tot el seu potencial dramàtic interpretant unes composicions de caràcter costumista (a la foto). Retrats de la societat del seu país datades entorn a la revolució zapatista. Alguna ranxera, un corrido, peces estretes del folklore d’una època que va marcar un abans i un després en la historia de Mèxic. María Inés Ochoa ja havia presentat aquest mateix espectacle a l’edició anterior del BarnaSants. Però l’excusa per tornar a entrar en cartell amb aquest muntatge era que a l’auditori Josep Carreras gravava un disc en directe. Un cedé que formarà part de la col·lecció del festival.
Joan Amèric
Feia anys, molts, massa, que no veia Joan Amèric. Ens vam conèixer abans no canviés el mil·lèni, una època en la què vam mantenir un cert contacte com abans acostumava a passar entre artistes i periodistes. Dient això sembla que enyori temps pretèrits, quan en realitat allò que enyoro és el tracte. Joan Amèric sempre m’ha semblat un cantautor interessant, un home d’una sensibilitat molt especial que estructura les cançons com un orfebre. Melodies treballades fins a l’esgotament i lletres d’un elevat grau poètic, encaixades amb precissió com dos elements tan complementaris com inseparables. Vaig seguir la seva carrera de concert en concert, fins que un dia les nostres trajectòries es van distanciar sense motiu aparent. La vida, la feina, ja se sap. Què us he d’explicar? La qüestió és que ahir ens vam retrobar a un restaurant de les Rambles, al rovell de l’ou de Barcelona (a la foto després del tiberi). En Joan Amèric ara viu a molts quilòmetres d’aquí. A la província d’Alacant, a l’altra banda dels Països Catalans, i ho dic amb la boca plena per molt que el terme li provoqui urticària al sastre de Francisco Camps. La seva activitat es concentra des de fa un temps a efectuar concerts per les universitats, casals de cultura i altres llocs del País Valencià. Em deia, durant el dinar, que feia aproximadament un lustre que no actuava per aquestes terres. I, per sorpresa meva, em va assegurar que fa onze anys que no edita un cedé. La veritat és que aquest no és el moment més dolç que viu la indústria fonogràfica. Per això em satisfà saber que aquesta nit de dijous, a la cerimònia de clausura d’aquesta edició del festival BarnaSants, en Joan Amèric matarà dos pardals d’un tret. Actuarà a l’Auditori i gravarà un disc en directe. “Aquesta actuació se m’ha fet gran a les mans”, em deia. La idea primigènia era la d’oferir un recital ell sol a la guitarra. Però, coneixent-lo, qualsevol podia pensar que el tema no acabaria així. Total, que per el concert d’aquesta vetllada de cloenda comptarà amb sis col·laboradors per interpretar una dotzena de cançons, entre les quals alguna de nova. Comenta que la situació política i social l’ha fet escriure d’una manera més crua. Potser és cert i té raó, però em jugaria el fetge que la retrobada serà molt tendra.
José Antonio Labordeta
El 19 de setembre de 2010 va morir José Antonio Labordeta i la cançó ibèrica es va quedar orfe, desproveïda de la seva motxilla de cançons i del farcell d’històries que van fer d’un home eixut i entranyable una autèntica institució de la paraula cantada. Des del 1996, any en el qual participà, a les Cotxeres de Sants, en la primera edició del Barnasants, es va convertir en un dels assidus dels diferents cartells del Festival, i, no podia ser d’altra manera. Per això, l’esdeveniment més important dedicat a la cançó d’autor que se celebra a aquesta banda dels Pirineus vol seguir comptant amb la seva presència.
No es tracta d’invocar un conjur amb aigua de foc i encara menys fer un miracle -no sigui que la institució oficial dels frares ens demanin drets d’autor-, només cal apel·lar a l’optimisme de la voluntat per tal que la seva presència en forma de poesia musicada sigui possible un cop més al Barnasants. El lloc escollit és l’Atrium de Viladecans, on l’any passat les seves cançons no van poder arribar a temps al concert. Enguany Joaquín Carbonell, Maria José Hernández, Eduardo Paz-La Bullonera, Ángel Petisme i Gabriel Sopeña, cinc representants de la cançó d’autor aragonesa que han passat per alguna de les edicions del Festival, agafaran el tren des del front d’Aragó i portaran les cançons del abuelo a la seva cita amb el Barnasants.
I un cor de benvinguda, el de l’Ateneu de les Arts, com una aurora claveriana del segle XXI, ens recordarà que un dia hi haurà una terra que posi llibertat, que en aragonès, com en català, vol dir alhora igualtat, solidaritat i fraternitat.
Pere Camps
Director del Barnasants
Pere Pons
Director de la revista Jaç
Eduard Iniesta
Grata i agradable sorpresa la que em vaig portar amb el concert d’Eduard Iniesta. Em va encantar. No era la primera vegada que el veia en directe, cosa que encara dóna més valor a la sorpresa, si entenem sorpresa com una alteració personal causada per un imprevist.
El músic català (a la foto acompanyat de Xavier Lloses al fons), que també és advocat, presentava el disc Els set pecats. I si d’alguna cosa peca en Iniesta, és de tocar de nassos. Els set pecats és un disc curt, o a mi m’ho fa, i el va tocar d’una tongada, de cap a peus, començant per la primera cançó i acabant per l’última, és clar.
Això va fer que per allargar una mica més l’actuació, afegís alguns temes a la cua, entre ells un homenatge a Piazzolla o un tema tradicional jueu d’aquells que et posen els pèls de punta i et fan aixecar de la cadira. Hi ha en aquestes composicions que fan referència als pecats capitals, una mica de tot. Sabor de jazz, metalls que emulen les fanfarres balcàniques, aromes àrabs i regust de les arrels de la música tradicional catalana.
Entenc que dit així pot semblar que es tracta d’un poti-poti, però, renoi, allò sona de conya. També val a dir que es presentava amb una banda nombrosa, poc habitual en els escenaris si no fos perquè anavem d’estrena. Fins ara, vull dir fins dissabte passat, no havia vist mai un Eduard Iniesta tan complet. Sabia que era un mestre de tota mena de guitarres. De fet, toca envoltat d’elles com un senyor que col·lecciona de pernils. Ja no canta tan com en discos anteriors i deixa que sigui la música la que parli per ell.
I déu ni dó el què parla. Diu tantes coses, que no sabria pas per on començar. Ja ho he dit, em va encantar. La llàstima és que, un cop més, el Luz de Gas no es va omplir. Pocs crítics a la sala, quan es mereix un reconeixamet superior. Gangues de sortir en un moment en què tothom s’omple la boca parlant dels Manel i dels Amics de les Arts. La comercialitat guanya i sempre guanyarà. La qualitat, queda per uns quants privilegiats. I, jo, després d’aquest concert, no puc deixar de considerar-me un d’ells.
nacho vegas
De vegades un es troba amb artistes que fan respecte. Ara no em malinterpreteu. Tots els artistes mereixen un respecte, però n’hi ha que en donen per altres motius que no són els de fer música. Un d’ells és l’asturià Nacho Vegas (a la foto en plena actuació). No entenc molt bé de què va aquest senyor de tèrbol passat. En el primer dels dos concerts que va fa dos caps de setmana a l’Auditori, gairebé no va badar boca. Va cantar, d’aquella manera tan propia, rovellant la veu, fent vibrar a conciència la campaneta del pal·ladar. Però la simpatia no és un dels seus forts. Va agrair els aplaudiments un parell de cops, i bona nit i tapat. És més, mentre el públic el vitorejava pel seu art, ell es girava d’esquena al personal per donar uns glopets a la cerveseta que tenia sobre una tauleta. Ja s’ho val. Que jo sàpiga, no existeix cap llei que digui que un cantautor ha de ser simpàtic, i molt menys que s’ho ha de fer. Però d’aquí a l’actitud distant de Nacho Vegas, hi ha tot un abisme. L’asturià presentava La zona sucia, un disc amb un títol que t’agafen ganes de passar el motxo. Bromes al marge, les cançons d’aquest home que s’amaga al darrere d’un serrell, són un xic tètriques. Li agrada posar en evidència la porqueria social, la depressió, la mala vida, la cara oculta de la societat. Algú ho havia de fer, i ell s’ha ofert voluntari. El què és evident és que a la gent li agrada aquesta fórmula. I, per sorpresa de qui us escriu, la penya que omplia la sala 2 era molt jove. Acompanyat de quatre músics, Nacho Vegas parteix de referències com Bob Dylan i Leonard Cohen, per citar les dues més recognoscibles. Del primer no hi ha cap dubte per què li surt de natural i, del segon, s’esforça amb la veu i amb el posat. Entenc que hi ha d’haver gent per tot, però si l’actuació dura una mica més, hagués sortit d’allà demanant urgentment una gilet.
dani flaco rafa pons
Com era l’hora de fer el vermut, vaig calçar-me les botes de set llegües per assistir a la roda de premsa prèvia al concert de celebració del desè aniversari de les Nits de l’Art. Allà hi eren uns quants amics. Entre ells els cantautors Dani Flaco i Rafa Pons, amb qui vaig sortir al pati de la saleta de la seu de la SGAE per fer una cigarreta (a la foto els esmentats donant-li al fum). Quin parell de cracks, aquests dos. Per fer temps i mentre esperàvem que arribés en Pere Camps de la reunió que tenia amb les altes esferes del departament de Cultura, primer en Rafa i després en Flaco, van agafar la guitarra i es van posar a cantar asseguts en un tamboret de tres potes. Com el cap de família es retardava i els minuts queien com pluja de març, en Marc Gall va ocupar el lloc del director del festival i va conduir la cerimònia amb una desimboltura que ja voldria més d’un polític. Tot girava al voltant d’aquesta dècada que celebren els de les Nits de l’Art, una productora de Gavà que té com a objectiu fomentar l’ofici artesanal de fer i interpretar cançons. Què bé que sona, això. Aquesta filosofia és el pal de paller en el què se subjecta el projecte Vengo a cantautar, un projecte que el BarnaSants apadrina des del 2004 fidel a la seva arriscada aposta. Per aquest desè aniversari han organitzat un sarau per diumenge a partir de les set de la tarda, què és l’hora perfecte per fer el primer gin-tònic. Com ja us podeu imaginar, en aquest concert que es realitzarà a la sala germana del Luz de Gaz, hi participaran en Flaco i en Rafa, però aquí no s’acaba la cosa. El llistat és impressionant. També pujaran a l’escenari Alejandro Martínez, Gerard Costa, Jordi Lligadas, Meritxell Naranjo i Lucas Masciano, per citar-ne uns quants, que no tots. Les Nits de l’Art, a més a més, aprofitarà l’avinantesa per premiar amb un reconeixament especial per la seva implicació en el projecte a Pancho Varona, Carlos Chaouen, Pere Camps i Quique González. Vetllada completa, vetllada comansi. Feta la roda de premsa (mai he entès per què li diuen roda si només pregunten dos), vam abandonar el palauet medieval que la societat d’autors té al passeig Colom de Barcelona, per anar a fer una canya en un dels baretos d’allà al costat. I no us enganyo pas si us dic que amb una birra al davant, la informació és molt més escumosa que si es dóna a seques. Salut.
Pep Triboulet
