Les dues cares de la moneda

La nit de divendres vam viure les dues cares de la moneda. De la moneda del festival, s’entén. La creu: Miquel Pujadó al Luz de Gas de Barcelona. La cara: Dani Flaco al Teatre Joventut de l’Hospitalet. La poca capacitat de convocatòria del primer, contrastant amb l’èxit d’aforament del segon. Pujadó celebrava 30 anys de cançons i en Flaco gravava un disc que formarà part de la col·lecció dels directes del BarnaSants. La vida és així de capritxosa.

Acompanyat de Joan Humet (contrabaix) i Manel López (acordió), Miquel Pujadó es va veure sorprés per una sala pràcticament buida. Tan freda com la temperatura exterior. I això que aquest cantautor i escriptor català nascut a Madrid (a la foto durant el concert), havia preparat per a la l’ocasió un recital antològic per repassar la seva carrera musical. Per començar, un medley dels seus primer àlbums, format per “Un pessic d’eternitat”, “A Terrassa hi ha una plaça”, “Sota la gorra d’en Xesco”, “Sóc un peix de terra endins” i “Ambaixador d’enlloc”. Se li notava una mica la frustració de la punxada, més en l’actitud que en la interpretació, per què vam poder comprovar que la veu li ha crescut amb els anys que fa el coneixem i el seguim. Després del medley, va dividir l’actuació en tres blocs que seguien (malgrat escases excepcions, con la de situar al cor del concert el poema “La Ginesta” de Joan Maragall que ha musicat recentment), la seva trajectòria discogràfica per ordre cronològic. Primer amb peces ubicades entree 1995 i 2002, com ara “Pedra foguera” o “El marit i el gat”; per acabar la seva comparescència amb composicions datades el 2010, com són “Spleen”, “El bar enmig de la boira” i “Navegar en solitari”.

Més enllà dels límits de la ciutat, Dani Flaco rebentava el teatre Joventut de l’Hospitalet per gravar un disc en viu. Ha fet bé de no voler convidats, per què aquesta és una moda que sembvla imposada per raons de marquèting. I ell, en realitat, no ho necessita per què sempre omple allà on va. Com diu l’amic Pere Camps, aquest serà el primer àlbum de la col·lecció de directes protagonitzat per un artista de la generació BarnaSants. Una generació de músics que ha crescut a l’aixopluc del festival. Valors de present i de futur. Com Dani Flaco, que ha sabut guanyar-se el respecte de públic i crítica amb les seves cançons costumistes, d’aquelles que posen el dit a la nafra, que saben retratar la societat actual. Moltes felicitats… (continuarà)

*fotos: Miquel Pujadó a dalt, Dani Flaco per Juan Miguel Morales a sota.

El descobriment d’una veu

Un festival com el BarnaSants serveix per a moltes coses. Una d’elles, i molt important, és per descobrir nous artistes, noves propostes. Dijous al Luz de Gas ens vam quedar d’una sola peça davant la veu privilegiada de l’artista uruguaiana Rossana Taddei. Bé, és cert que ja va actuar la passada edició a l’auditori Barradas de l’Hospitalet dins l’homenatge a Mario Benedetti, però fa un any ves a saber on i com estavam. La qüestió és el present, i el present ens va revifar amb la capacitat interpretativa d’aquesta xouwoman de categoria. La llàstima és que la sala del carrer Muntaner no es va omplir ni de bon tros per veure-la en concert. Però davant la política alarmista del conseller Puig i companyia, és lògic pensar que el personal no va sortir de casa per por a les tempestes de neu que amenaçaven la integritat física dels ciutadans de Catalunya.

Rossana Taddei es va presentar acompanyada per la complicitat del percussionista Gustavo Etchenique. Amb una banda tan limitada a les espatlles, és normal demanar constantment la col·laboració del públic, d’un públic que es va mantenir igual de fred que la temperatura exterior del local. Per començar, una “Samba de Carnaval”, que a l’Uruguai és temps de festa, de Yemanja, de balls i desenfré. El gruix del repertori, però, va estar centrat en el seu darrer àlbum, titulat “Minimal mambo” en el què pràcticament totes les peces són seves. Aquesta artista nascuda a Montevideo i educada a la Suïssa italiana, ofereix un espectacle vivaç i divertit, que ella accentua amb mil i un recursos visuals com el de guarnir-se amb plomes al més pur estil de les vedettes parisines dels temps del cancan, com podeu comprovar a la foto. Algunes referències a Alfonsina Storni o Fernando Cabrera, en talls com ara “Que diría” o “Imposibles”, sempre tamissades per la seva impressionant i educada veu… (continuarà)

Noves places, sons antics

Seguint l’exemple imposat per l’univers, el BarnaSants s’expandeix sense fre cap a l’infinit. Com deia l’anunci, el festival creix per dins i per fora. Per fora, per què en cada edició conquereix nous escenaris, com enguany és el cas del Casal la Violeta d’Altafulla. Però també creix per dins, per l’interior d’aquesta Barcelona/matriu que es va rendint als seus encants musicals. Les Cotxeres de Sants han desaparegut de la programació, malgrat ser el punt d’inici d’aquesta trajectòria impressionant. Per contra, divendres per la nit es van obrir les portes de la sala Apolo per primer cop en 17 anys. Tota una fita que es pot entendre com una victòria imaginària no exenta de satisfacció. El temple de la modernitat popera es va pujar al tren del BarnaSants amb una més que evident timidesa participativa. Si el públic assistent superava el centenar de persones, és per què hi comptem els solitaris cambrers que s’avorrien com fongs a l’interior de la barra. Actuava Burruezo & Bohèmia Camerata. Sempre he considerat Pedro Burruezo com un artista interessant ja des dels temps dels foscos Claustrofobia. Ha escrit una desena d’assajos, ha fet de crític musical, dirigeix una revista d’ecologia ortodoxa i és un entès en misticisme medieval. Un currículum desbordant que es completa amb la seva faceta musical amb aquest projecte amb el qual ja ha editat tres discos en sis anys.

El seu nou àlbum es titula “Mistcíssimus” (en un dels seus formats s’acompanya d’un llibre) i en ell es projecta com un trobador poliglota del segle XXI ja que canta en castellà antic i modern, en català, en àrab clàssic, en llatí i en italià. En aquest treball ha musicat els seus propis textos, lletres que parlen dels orígens sufís de la poesia de Sant Joan de la Creu; de les profecies de Sant Malaquies; d’en Kabir, el poeta de la Índia i la seva rebel·lió espiritual; del mite de Laylah; de l’hesiquia monacal, d’Egipte i del call de Girona, al mateix temps que homenatja Fairuz, la gran cantant libanesa. Acompanyat de sis músics, Burruezo (a la foto en un dels moments més expressius del recital), no va encertar en el to que reclamava l’actuació. Amb tan poca gent desperdigada per les tauletes que estampaven la pista, el so de la banda va pecar d’agut. Un volum excessiu per la delicadesa amb que s’han de tractar les melodies que proposa en les seves composicions. Una mica més d’intimitat interpretativa, hagués multiplicat l’efecte místic del concert. És més que probable que, malgrat alegrar-nos que la sala Apolo sigui present al programa, aquesta no no era de bon tros el lloc idoni per practicar el recolliment espiritual que proposa Burruezo i Bohèmia Camerata… (continuarà)

Màximes i tributs sobre l’estora vermella

Nit d’estrena la del 26. Una estrena servida després dels aperitius consumats a la ciutat de l’Havana i al Harlem Jazz Club, però una estrena al cap i a la fi. Les nits inaugurals del BarnaSants s’estan convertint en autèntics esdeveniments socials. Ja són disset edicions, tota una tradició. Potser per això l’accés al Luz de Gas es va transformar en una estora vermella, roja i ben roja en més d’una ocasió, amb l’entrada a la sala de l’esquerrana Anna Simó o la dels iniciatives Joan Herrera i Jaume Bosch. Presència de polítics, doncs, que no de consellers i regidors, encara que les institucions estaven ben representades per Lluís Puig (director del centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional) i d’en Carles Sala (Director de Cooperació i Relacions Institucionals de l’Institut de Cultura de Barcelona), tots dos a la foto acompanyats de l’il·lustre fotògraf Francesc Fàbregas. Amb orelles d’aquesta categoria, el mestre Pere Camps va pujar a l’estrada per dirigir-se a la concurrència que omplia l’hemicile de la sala, i obsequiar al personal amb un dels seus més genuïns discursos d’obertura. Frases carregades de contingut com, per exemple: “Es necessari que els gestors polítics del sistema gaudeixin d’una hegemonia cultural que desarmi aquells que es poden oposar als seus interesos amb suficient força”. Una crida a la revolució des de dins, que s’acompanya de la màxima d’Antonio Gramsci que resa al cartell d’aquesta edició: “Les idees no viuen sense organització”. Reflexione-m’hi.

Aquest cop, el vehement director del festival va endur-se’n alguna cosa més que un pom d’aplaudiments. Els amics artistes li tenien reservada una sorpresa: la interpretació a quatre veus de la cançó “Jo sé d’un home bo”, dedicada a ell i cantada entre el públic pel seu autor, Joan Isaac, en companyia de tres pesos pesants com són Pau Alabajos, Enric Hernàez i Dani Flaco. Em quedo amb aquesta estrofa: “Conec un home bo, imprescindible, / que no l’espanta res, que no té por, / el meu germà, l’amic, la lluna blanca / que fa de la nit fosca, la claror.” Amb versos com aquests, no és estrany que a en Pere Camps se li corressin els nusos de les sabates. Aquesta cançó formarà part del pròxim disc de Joan Isaac i comptarà amb un fitxatge incorporat, el de Luis Eduardo Aute. Al marge de les demostracions d’amor i tribut al guru Camps, els protagonistes de la vetllada van ser els Sanjosex, un grup que mereix tota l’admiració possible després d’aconseguir prorrogar una tercera nit d’actuacions amb el reclam de la gravació en directe d’un CD. Dicotomies de la vida, els Sanjosex tancaven gira obrint un festival que s’expandeix inexorablement pel calendari fins a principis d’abril… (continuarà)

* fotos: el Directo Pere Camps llegint el discurs inaugural (per Juan Miguel Morales), Sanjosex (per Juan Miguel Morales), Lluís Puig, Cales Sala i Francesc Fàbregas.

Per acabar amb aquest model, aprofitant la crisi que el mateix sistema ha creat, és necessari que els gestors polítics gaudeixin d’una hegemonia cultural i que desarmin aquells que es poden oposar amb suficient força als seus interessos.

L’eina ideològica és molt clara: es tracta de repetir fins a la nàusea que hem estirat més el braç que la màniga, que hem gastat el que no teníem, que tenim uns serveis públics sobredimensionats, que tenim uns treballadors públics no amb drets sinó amb privilegis, etc.

Tot plegat em recorda -o per dir-ho d’una altra manera, és la mateixa cançoneta que sentíem als anys 70 del segle passat- quan els pares o els avis dels mateixos capitostos d’ara explicaven que els treballadors de la Seat eren uns privilegiats perquè tenien més drets, treballaven menys hores i tenien més vacances.

Ningú explicava en els mitjans oficials del sistema que això havia costat sang, suor i llàgrimes, és a dir, morts, acomiadats, torturats i sous.

Però el cert era que el que es buscava era que els altres treballadors -en general i els del metall en particular- no tinguessin com a model els combatius treballadors de la Seat.

Afortunadament, no ho van aconseguir, i amb les mobilitzacions que van encapçalar els treballadors i les classes populars de Catalunya es van assolir les nostres llibertats individuals i col·lectives.

Ara passa el mateix amb les i els treballadors públics, bé sigui el mestre dels nostres fills, la metgessa que ens atén a l’ambulatori, el bomber que potser un dia ens salvi la pell, la treballadora que ens ajuda en gestions quotidianes en un districte de la ciutat o en un ajuntament del país, o bé els i les treballadores socials que lluiten per fer-nos menys feixugues les misèries del dia a dia.

No ens deixem entabanar: a pitjors condicions laborals dels que ens atenen, pitjors condicions rebrem aquells qui som atesos.

Aquesta política de precarietat en les condicions de treball i l’obsessió malaltissa pel dèficit públic és un plantejament profundament antieuropeu, perquè corrou els fonaments en què s’ha basat la construcció d’Europa, el seu model social, cultural i democràtic. És una política que gratifica els responsables de la crisi i penalitza als que no hi vam tenir res a veure.

En definitiva, és una estratègia que fa més rics els rics i genera més pobresa i fragilitat en l’amplia majoria de la població. Una política en la qual els de sempre seguim pagant encara més i, per contra, els de tota la vida paguen encara menys.

Quin és aquest model? Ens preguntarem…

La resposta és clara: són les condicions que ens posen per muntar uns casinos de Las Vegas a casa nostra. És el model ianqui. Sense drets laborals, sense impostos i sense cultura.

Aquest és el futur que volem per Catalunya, per Europa ?

Jo no. I tinc idees i estic organitzat.

Bona nit, salut i benvinguts i benvingudes a la dissetena edició del Barnasants Cançó d’autor.

Pere Camps

Va ser un concert únic que té a seva llavor en la passada edició del prestigiós Festival Internacional Cubadisco, quan el disc Bellver va ser guardonat. Abans del recital, Ciro Benemelis, president del Cubadisco va lliurar el Premi a la artista, i la nit va arrencar de manera immillorable amb una magnífica interpretació de ‘Gracias a la vida’, de la xilena Violeta Parra, secundada per Jorge Reyes, un dels més destacats contrabaixistes cubans del moment, i el seu quintet.

Les cançons i poemes interpretats en català per Maria del Mar Bonet, sense perdre la seva arrel mediterrània i helènica, van adoptar sabor cubà i matisos caribenys a base d’establir un diàleg amb estils com el chachachá, el son o el bolero a mesura que s’incorporaven instruments africans com els mítics batàs o les congues.

En aquest viatge per les músiques, els mars i els oceans, va acudir a l’encontre la gran diva cubana del Buena Vista Social Club, Omara Portuondo. Totes dues veus va fondre’s en una de sola regalant una memorable i seductora versió de ‘Quiéreme mucho’, del cubano Gonzalo Roig.

El recital continuà amb la demostració de virtuosisme i maduresa que suposà la col·laboració amb la Orquesta Sinfónica Nacional de Cuba dirigida pel maestro Enrique Pérez Mesa. Els arranjaments simfònics s’uniren als aires mariners i van dur les sonoritats de composicions de “Bellver” com ‘Dança de la primavera’, ‘Les illes’, ‘La balanguera’ o ‘Jota marinera’ per Grècia, Turquia i Mallorca.

Com a comiat, en un final espectacular, totes les anteriors influències va fusionar-se en un impressionant crisol musical amb el tema ‘Las Tres princesas’.

]]> http://www.paraulesabarnasants.cat/2012/01/24/maria-del-mar-bonet-presenta-el-seu-nou-espectacle-illes-del-mar-a-la-havana/feed/ 0 http://www.paraulesabarnasants.cat/2012/01/23/amb-10-pebrots-o-mes/ http://www.paraulesabarnasants.cat/2012/01/23/amb-10-pebrots-o-mes/#comments Mon, 23 Jan 2012 19:39:52 +0000 reactiva http://www.paraulesabarnasants.cat/?p=200

J.M. Hernández Ripoll

Una monstruosa nau alienígena amb forma de tisores sobrevola amb parsimònia política el país del seny i la rauxa. I la terrible ombra que projecta enfosqueix tota iniciativa que cerca la llum per créixer i desenvolupar-se en plenitud de condicions. Però entre tot allò que es belluga sota el cel de l’imperi de les retallades còsmiques, existeix un festival igual o més irreductible que un poblet gal. El BarnaSants enfoca la 17a edició amb l’arrogància de qui es creu en possessió del secret de la recepta d’una poció màgica que proporciona una força descomunal. Amb dos pebrots.

Amb l’amenaça d’un nou concepte de l’estat de benestar subjugat pel poder d’uns diners desapareguts en combat, programar un cartell amb més d’un centenar d’actuacions sobrepassa el concepte de resistència. Amb dos pebrots. És com dir que no es vol jugar al joc de l’estira i arronsa. A deixar-se de solemnitats metafísiques, a negar-se a patinar sobre el parquet de la borses, a ballar al ritme de la moneda única, per demostrar que la cultura té una raó d’existir que va més enllà de les tiranies que s’amaguen a les entranyes d’un porquet de ceràmica. Amb dos pebrots. És una actitud de compromís. De reivindicar la raó de l’existència. De saber i voler que la finestra ha de restar oberta si es vol seguir respirant. Amb dos pebrots.

I tot això, a cegues. Configurant un cartell mastodòntic, un projecte que deixa petits els oceans, sense saber si les institucions que posen el logo a peu de pòster aportaran la quantitat estipulada i signada o la amputaran sense complexes com qui li talla els dits a un mag abans de repartir les cartes. Amb dos pebrots. Cosa que fa un total de deu pebrots. I, de ben segur, que em deixo algun que un altre al tinter.

J. M. Hernández Ripoll és periodista i guionista, crític musical del diari Avui, autor de lletres de cançons, programes de televisió, cròniques i relats infantils, entre ells “Cuentos de todos los colores” i “Todo el mundo cuenta”.

Per Pere Pons

Terra de cançons.

“Si els fills de puta volessin no veuríem mai el cel”, deia la cançó en un temps de grisor perpètua on l’ingravidesa estava reservada a la gossa Laika com a primera cosmonauta de l’antiga Unió Soviètica. Ara però, en plena era low cost, han estat precisament els controladors aeris els que ens han fet adonar que no cal enlairar-se per enfosquir les esperances de dignitat i subsistència del planeta. Ja s’han encarregat els monstres de les finances des dels seus temples bancaris i els titellaires de la funció política des dels seus pedestals de fang, de fer-nos veure que no cal aixecar-se un pam de terra per a enviar-nos a tots a les clavegueres del subsòl. Darrere l’intangible designi dels mercats, la baixada als inferns de les primes de risc i l’aparició de gendres monàrquics “de conducta inapropiada”, vivim immersos en el parany de la preservació del benestar d’uns quants a canvi del desnonament de la resta.

“Cultura rima amb amargura…, amb pura caradura”, la que tenen tots aquells que la consideren prescindible. Predisposada a que enlloc de tisores l’esmicolin a cops de destral. Potser és cert, com segueix dient la lletra unes rengleres més avall, “que abans s’ha de menjar, jeure i pair; després ja en parlarem si en teniu ganes, que ningú s’ha ferit per no llegir”. Però intento imaginar un món sense lletres, sense cançons, sense escenaris que les escampin, sense emocions que les comparteixin, sense idearis que les sublevin i és quan veig els fills de puta fent pràctiques de vol. En el fons a l’esquerra s’entreveu una clariana. Terra de cançons. Benvinguts al Barnasants.

Pere Pons és director de “Jaç”, revista bimestral dedicada al jazz, al blues i a les músiques improvisades. També és col·laborador del diari Avui, entre d’altres publicacions.

L’etiqueta de cantautor ha deixat de sonar antiga. No fa gaire, tothom se’n desmarcava: evocava estètiques remotes, aridesa, crispació. Ara, en canvi, pot servir per emmarcar la proposta del creador indie que enregistra les seves cançons a casa amb un ordinador, o del grup que fa anar textos costumistes amb bona cal·ligrafia, o del trobador que s’alimenta de polirritmes africans i consignes altermundialistes. Continuem tenint problemes per definir què és i alguns li qüestionen el significat, però la paraula torna a circular i ara s’aplica a coses una mica diferents que fa uns anys.

Per això, un festival de cantautors té tant o més sentit que temps enrere. Però tampoc pot ser exactament igual que llavors. Aquí, BarnaSants pot i ha de fer un paper troncal de trobada i desenvolupament del cànon cantautor. A Catalunya vam viure fa dècades una edat d’or de la cançó que entenem com a clàssica, i aquella escola, encara viva, se solapa ara amb propostes que disposen d’altres referents: potser no beuen de la trova cubana ni de la chanson tradicional, sinó de les personalitats singulars de la nova cultura pop, del folk visionari d’última generació o, simplement, de cap tendència concreta sinó de la suma de totes elles, un exercici ara més possible que mai gràcies a l’accés immediat a totes les músiques del món que permet internet.

Han canviat els xips, els canals i la manera d’escoltar música i de fer-la. Però, enmig d’aquest tsunami de noves idees i suports, d’aquesta turmenta perfecta que està capgirant principis que creiem inamovibles de la nostra civilització, apareixen, tot d’una, el cantant, el guitarrista, el raper, el músic electrònic o el grup als quals la paraula cantautor no se’ls fa estranya; que l’adopten com a pròpia sense complexos ni deutes. Obrim-los la porta i, si ja ho estem fent, obrim-la encara una mica més. El signe dels temps és innegociable. Sort i inspiració en la 17a edició, BarnaSants.

Jordi Bianciotto és periodista, crític musical d’El Periódico i autor de llibres com “Guía universal del rock”, “La revolución sexual del rock” o “Bruce Springsteen en España”.

María Inés Ochoa

Com que el BarnaSants estrenava programació a l’auditori Josep Carreras de Vila-seca, vaig apuntar-me a l’excursió per descobrir que a la comarca hi ha vida més enllà de la petroquímica i Port Aventura. L’auditori és com una caixa de fusta, amb una acústica immillorable i unes butaques còmodes amb prou espai entre les files com per què no se’t dormin les cames. Setmanes abans havien actuat Els Pets, així que deu estar preparat per a patir sacsejades rítmiques enmig d’una programació centrada principalment en la clàssica. Entre un extrem i l’altre, entre el pop i el simfonisme, es troba María Inés Ochoa. Després d’escoltar la seva col·lecció de cançons populars, d’aquelles que els seus avis cantaven a l’escenari de la vida, m’atreviria a dir que el seu estil encaixa més amb la música tradicional que amb la cançó d’autor. Potser hauria estat molt positiva una col·laboració amb el cosins-germans del Tradicionàrius, a qui d’aquesta manera també se’ls haguessin obert les portes de Vila-seca. La cantant mexicana, filla de la desapareguda Amparo Ochoa, va descarregar tot el seu potencial dramàtic interpretant unes composicions de caràcter costumista (a la foto). Retrats de la societat del seu país datades entorn a la revolució zapatista. Alguna ranxera, un corrido, peces estretes del folklore d’una època que va marcar un abans i un després en la historia de Mèxic. María Inés Ochoa ja havia presentat aquest mateix espectacle a l’edició anterior del BarnaSants. Però l’excusa per tornar a entrar en cartell amb aquest muntatge era que a l’auditori Josep Carreras gravava un disc en directe. Un cedé que formarà part de la col·lecció del festival.